Al començament de l'Any
Pasolini és el moment oportú per considerar que ens va deixar en llegat als qui
tenim la intenció d‘aprendre d'ell.
I
La primera cosa que ens va
deixar és una mirada. Pasolini tenia la particularitat de mirar on
no es volia que mirés. Això era evident a Roma el 1950. En aquesta data, les
barraques estaven creixent més enllà del centre històric, barrejant-se amb les
molt deteriorades barriades obreres. Era una realitat evident que no entrava en
la política de la Dreta.
Pasolini va viure al costat
de les barraques i va decidir mirar-les, mirar qui hi vivia i veure en quines
condicions s’hi vivia. I va decidir escriure Ragazzi di vita i Una
vita violenta, convertint-se en un defensor dels més desafavorits. La
seva proximitat vital –basada en la seva pulsió envers aquests nois– li va
permetre veure els canvis que es van produir en la població de les barriades i
la validació quela civilització del consum estava aconseguint entre els més
desposseïts.
II
En segon lloc, com un fidel
seguidor d'Antonio Gramsci –des de 1947 fins la seva mort— Pasolini va
proposar una revolució cultural i moral com el
primer deure d'un intel·lectual d'esquerres.
En Le religione del
mio tempo (1961), va escriure un dels seus millors poemes La
richezza , en el que deia «en aquest món que no té / ni tan sols la
consciència de la misèria, / alegre, dur, fins i tot sense fe
/ jo era ric, posseïa».
Per què era ric Pasolini?
Perquè sabia que posseïa una cosa relativament independent de les victòries
polítiques i econòmiques de la classe obrera. Ell era el propietari dels
béns públics de la cultura com ara biblioteques, galeries, museus,
instruments de tota mena d'estudis, els frescos de Piero Della Francesco i
Masacio, etcètera. El món cultural profund –intangible com era— feia a
Pasolini més ric que els rics, els quals menyspreaven precisament la cultura
que Pasolini reclamava. La lectura d'aquests versos demostra clarament que, en
moments difícils, mantenia als indignats vius i resistents.
Aquesta concepció de la
«riquesa humana» era molt similar a la de Marx quan parlava d' «un home ric en
necessitats», totalment creatiu i la riquesa del qual es basava en la
multiplicitat d'activitats i relacions socials (i no en la simple possessió de
béns materials).
III
En tercer lloc hi ha el
Pasolini corsari. El discurs de Pasolini era clar: en algun moment en la dècada
de 1960, havia aparegut la societat de consum, que va significar una veritable
revolució antropològica. El consum es va presentat com un pre-figurador
d’identitats potentíssim. Els consumidors aparentment eren tots iguals, però de
fet eren molt diferents: les diferències de classe seguien existint, tot i que
tendien a ser oblidades. El cas més greu va ser el dels joves de les barriades.
La televisió oferia models de comportament als quals, aquells nois, no hi
podien accedir. Això va generar una violència estructural que va acabar donant
lloc a la més absoluta amoralitat.
A més, es tendeix a
confondre progrés (social i cultural) i el desenvolupament (estrictament
econòmic). El consumisme és el final d'un món. El problema és que tornar enrere
no era possible. En un dels seus darrers poemes, Pasolini va escriure: «Visca
la lluita comunista pels béns necessaris!».
Temps després de la seva
mort, el seu discurs entroncava amb el discurs polític del decreixement
econòmic.
Per avançar en aquest camí
–ple de dificultats– hem d'aprendre a mirar amb agudesa al
nostre voltant i proposar una nova cultura, tant per a nosaltres
mateixos com per a la societat en el seu conjunt.
[Aquest text va ser llegit per Celeste Araújo en el acte de
presentació de les activitats de l’any Pasolini]
No hay comentarios:
Publicar un comentario